Requisits habilitants per a la docència no universitària als països de la Unió Europea


16 Mar, 2022

REQUISITS HABILITANTS PER A LA DOCÈNCIA NO UNIVERSITÀRIA ALS PAÏSOS DE LA UE

El paper dels docents és cada vegada més important, la qual cosa està motivat pels desafiaments educatius, socials i econòmics d'Europa. Normalment, els sistemes educatius europeus tendeixen a enfrontar-se a problemes similars i sovint relacionats amb l'oferta i demanda de docents.

Per a estar qualificat com a mestre o mestra, normalment el pas principal comença amb la finalització de l'educació inicial del docent (ITE, sigles en anglès). No obstant això, la qualificació final és diversa en els diferents estats. En gairebé la meitat dels sistemes educatius, els docents estan totalment acreditats al final de la ITE, però en els 23 sistemes restants, es requereixen passos addicionals.

Respecte a Educació Secundària, en tota Europa s'exigeix als professors de secundària una formació universitària amb un mínim de quatre o cinc anys de preparació.

Diversos estudis de l'OCDE sobre qüestions educatives, conclouen que la millora de l'eficàcia i equitat de l'educació depèn en gran manera que s'estimuli a persones competents perquè desitgin treballar com a docents, que la seva labor sigui d'alta qualitat i tots els alumnes tinguin accés a un ensenyament d'alta qualitat.

La transició des de la formació inicial del professorat (FIP) a la vida professional sembla ser una fase crucial tant per als docents com des de la perspectiva del sistema educatiu. La forma tradicional d'ocupar el lloc de professor a Europa s'inicia mitjançant l'obtenció d'una titulació que habilita per a la docència. En alguns països, finalitzar la FIP amb èxit és l'única condició per a poder accedir amb tot el dret al procés de contractació. En uns altres, la transició des de la FIP fins a la vida professional inclou passos addicionals que els titulats que finalitzen la FIP han de prendre per a poder optar a ser contractats com a professors plenament qualificats.

1.- Requisits per a accedir a la condició de professor

En gairebé la meitat dels sistemes educatius europeus, finalitzar amb èxit la Formació Inicial del Professorat (FIP) és l'única condició per a obtenir la plena qualificació com a professor. En aquests sistemes, el diploma de FIP no sols certifica el nivell de rendiment dels titulats sinó la seva capacitat per a ensenyar. En altres paraules, les institucions responsables de la FIP lliuren la qualificació com a docents als seus titulats.

En altres 23 sistemes educatius, els titulats que han finalitzat la FIP han de satisfer requisits addicionals perquè se'ls consideri plenament qualificats, com aprovar unes oposicions o confirmar la seva competència professional.

En sis països (Espanya, França, Itàlia, Luxemburg, Albània i Turquia), els futurs professors han de superar unes oposicions per a obtenir la plena qualificació. Aquestes oposicions poden organitzar-se en forma d'exàmens escrits, entrevistes, avaluació de portfolis, observació de les pràctiques docents o qualsevol combinació d'aquests mètodes. La prova sol centrar-se en l'avaluació del coneixement de la matèria i les competències professionals i pot estar composta per fases diferents. A Espanya i Turquia, per exemple, té dues fases.

En 17 sistemes educatius, per a obtenir la qualificació plena, els titulats que han finalitzat la Formació Inicial Permanent (FIP), han de confirmar que estan capacitats per a la docència. Encara que en tots els països els futurs professors reben capacitació professional durant la FIP, habitualment mitjançant pràctiques en centres educatius, períodes de formació o programes d'iniciació (en alguns sistemes educatius), en alguns països els professors titulats han de superar un graó addicional després de la FIP per confirmar la seva competència professional. Aquest pot adoptar la forma d'examen professional (examen nacional o estatal), avaluació al final d'un programa d'iniciació, o acreditació, registre o certificació.

A Alemanya, Croàcia, Romania, Eslovènia, Bòsnia Hercegovina, l'antiga República Iugoslava de Macedònia, Montenegro i Sèrbia, després de finalitzar el programa d'iniciació, els nous professors han de superar l'examen professional denominat “estatal” o “nacional”. El propòsit de l'examen professional, que pot constar de parts teòriques i pràctiques, és habitualment avaluar la capacitat dels futurs professors per a fer el seu treball.

A Irlanda, Suècia i el Regne Unit, els titulats que han finalitzat la *FIP han de sotmetre's a un procés formal de registre o acreditació. Encara que a Irlanda i el Regne Unit s'apliquen estàndards professionals per a avaluar les destreses i actituds professionals demostrades pels professors novells, a Suècia, perquè es reconeguin oficialment les qualificacions i títols basta el registre del professor.

A Hongria, Malta, Àustria i Eslovàquia, una avaluació positiva al final de la fase d'iniciació condueix a la plena certificació.

En alguns sistemes educatius exigeixen un nivell de competència lingüística (Lituània i algunes Comunitats Autònomes d'Espanya) o obtenir uns certs certificats, per exemple, en natació i primers auxilis (en Educació Primària a França).

2.- Principals mètodes de contractació de professors

A Europa existeixen tres sistemes principals pels quals els professors que tenen les necessàries qualificacions poden accedir a la seva primera ocupació docent: la contractació per procés de selecció obert, les oposicions i les llistes de candidats.

En gairebé tres quartes parts dels sistemes el mètode dominant és la contractació per procés de selecció obert, la qual cosa suposa la descentralització de la responsabilitat d'anunciar les places vacants, convidar a la presentació de sol·licituds i seleccionar al millor candidat. La gestió del procés sol correspondre als centres educatius, a vegades de manera conjunta amb l'administració local. La contractació per procés de selecció obert implica l'absència d'un sistema de rang superior encarregat de distribuir als docents: les vacants es cobreixen amb els candidats que sol·liciten ocupació en cada centre. No obstant això, que correspongui a ells la responsabilitat de la contractació no significa necessàriament que els centres tinguin plena autonomia per a dissenyar el procés (establir el procediment de contractació, els criteris de selecció, etc.). En alguns sistemes educatius tot el procés pot estar molt regulat, mentre que en altres solo es controlen els aspectes principals.

En set sistemes educatius, l'accés a la professió docent es realitza a través d'oposicions organitzades per les administracions públiques de rang superior, regional o local. Per la via de les oposicions se selecciona només un cert nombre de candidats, i habitualment per a ocupar un nombre limitat de places docents en els sistemes d'educació públics. En general, els candidats seleccionats poden manifestar les seves preferències sobre les àrees/centres en els quals desitgen treballar, però la decisió final correspon a l'administració educativa. En alguns sistemes educatius, superar l'oposició garanteix l'accés a una plaça permanent, mentre que en uns altres es classifica als candidats en les llistes de reserva establertes, però no es garanteix l'ocupació.

A Espanya, França, Romania, Liechtenstein i Turquia, les oposicions són l'únic mètode de contractació de professorat. A Grècia i Itàlia s'empren a més llestes de candidats.

Finalment, nou sistemes educatius usen el mètode de contractació basat en la “llista de candidats” (sense oposicions). Es tracta d'un sistema pel qual els candidats a docents presenten sol·licituds d'ocupació a una administració de rang superior o intermedi que, en la majoria dels casos, classifica als candidats d'acord amb criteris definits. Aquest és el mètode emprat a Alemanya, Xipre, Luxemburg, Malta i Albània.

A Bèlgica, Àustria i Portugal s'empren llistes de candidats conjuntament amb la contractació per procés de selecció obert.